COMUNITAT DE PRÀCTICA AICLE. CENTRES DE PRIMÀRIA I SECUNDÀRIA

http://aiclecomunitatdepractica.wikispaces.com/

Des de l'any 2010, hem anat realitzant diferents edicions de la Comunitat de Pràctica AICLE amb l'objectiu de potenciar la col.laboració entre professorat que imparteix àrees no lingüístiques en llengua anglesa. 

A partir de l'anàlisi i la reflexió del nostre treball a l'aula, dissenyem noves propostes de treball sota els principis de l'aprenentage en AICLE i les possibilitats i recursos que ens ofereixen els entorns virtuals i les aplicacions 2.0. 

Una bona oportunitat per compartir experiències, aprendre entre iguals i enriquir i millorar les nostres propostes d'aula.

Ja tenim oberta per a la inscripció, una nova edició d'aquesta activitat formativa. 
Aquí teniu l'enllaç a la convocatòria

CONSTRUINT COMUNITATS AICLE I XARXES DE PROFESSORAT

How do we understand CLIL?

The basis of CLIL is that content subjects are taught and learnt in a language which is not the mother tongue of the learners.

• Knowledge of the language becomes the means of learning content
• Language is integrated into the broad curriculum
• Learning is improved through increased motivation and the study of natural language seen in context. When learners are interested in a topic they are motivated to acquire language to communicate 
  
  
  
• CLIL is based on language acquisition rather than enforced learning
• Language is seen in real-life situations in which students can acquire the language. This is natural language development which builds on other forms of learning
• CLIL is long-term learning
• Fluency is more important than accuracy and errors are a natural part of language learning. Learners develop fluency in English by using English to communicate for a variety of purposes

NOUS PARADIGMES EN L'APRENENTATGE

Quin ha de ser el paper dels centres docents quan es pot aprendre en tot moment i en qualsevol situació?

El paradigma de l’aprenentatge ha evolucionat de l’estructura estable del segle XX als processos i mètodes ‘líquids’ del segle XXI. Els avenços tecnològics accentuen el concepte “d’aprenentatge invisible” que inevitablement qüestiona els models d’educació formal que es continuen emprant en les aules. Ja no es concep el coneixement com un procés jeràrquic, de dalt cap a baix, sinó que es comença a desenvolupar el concepte d’aprenentatge en xarxa.

Es fa necessari donar resposta a les noves habilitats que  ha de tenir un estudiant del segle XXI en funció de l’anomenada societat de la informació i de la realitat social i econòmica en què estem immersos.

Cal aprofitar la digitalització i el treball en xarxa a nivell personal i social perquè permet personalitzar els aprenentatges i fer-ho de forma col·laborativa i crítica. No és tan important l'eina que s'utilitza, sinó tenir clar per a quin objectiu es fa servir i per això és necessari conèixer diferents metodologies, diverses maneres d'aprendre, tenir estratègies indispensables en la recerca i selecció de la informació tals com capacitat de crítica i creativitat.

És precís considerar l’aprenentatge de les llengües com una competència comunicativa indispensable en aquest nou context i com un acte de socialització lingüística.  A partir d’aquesta manera de comprendre la comunitat, l’aprenentatge de les llengües s’emmarca en processos més amplis de socialització, els quals fan possible la participació cívica plena dels individus.

D’altra banda, en contextos com el nostre, tota persona és plurilingüe en potència. Cal integrar les competències en diferents llengües i això comporta per a la comunitat educativa  pensar i dissenyar un projecte lingüístic integrador que potenciï de manera real el plurilingüisme. Des d’aquesta perspectiva, el treball lingüístic als centres hauria de ser transversal no tan sols entre les diverses llengües que s’hi ensenyen sinó  també a partir de les diverses àrees no lingüístiques, incorporant el treball per continguts (AICLE) així com activitats de lectura, d’escriptura o de treball amb documents audiovisuals.

 Per últim, cal aprofitar les darreres aportacions de les neurociències per aplicar a les aules nous enfocaments i paradigmes pedagògics que possibilitin als docents mirar la realitat educativa com un tot, vinculat als sistemes familiars, socials, culturals i històrics. En aquest sentit, la pedagogia sistèmica introdueix una visió d’acord amb les perspectives del món que vivim. Els professionals de l’educació han de ser capaços de dissenyar, desenvolupar i generar camps d’aprenentatge mirant  la vida, que promoguin el vincle sistèmic en tots els àmbits del marc educatiu i mostrin solucions tant als problemes de conducta com d’aprenentatge.

“El futuro està oculto detrás de los hombres que lo hacen”

Jacques Anatole France

COMMUNITIES OF PRACTICE

Knowledge of any field is too complex to any individual to cover and therefore they need to interact with colleagues to benefit from stimulation and thus creates a community of practice;

Communities of practice are groups of people who share a passion for something that they know how to do, and who interact regularly in order to learn how to do it better.

To be able to connect the communities of practice with knowledge strategy, Wenger defines three elements.

Domain: the area of knowledge that brings the community together, gives it its identity, and defines the key issues that members need to address. A community of practice is not just a personal network: it is about something. Its identity is defined not just by a task, as it would be for a team, but by an ”area” of knowledge that needs to be explored and developed.

Community: the group of people for whom the domain is relevant, the quality of the relationships among members, and the definition of the boundary between the inside and the outside. A community of practice is not just a web site or a library; it involves people who interact and who develop relationships that enable them to address problems and share knowledge.

Practice: the body of knowledge, methods, tools, stories, cases, documents, which members share and develop together. A community of practice is not merely a community of interest. It brings together practitioners who are involved in doing something. Over time, they accumulate practical knowledge in their domain, which makes a difference to their ability to act individually and collectively.

These three elements in combination are what enable a community of practice to manage knowledge.

Knowledge management is a strategic activity and it starts with strategy and ends with strategy. It connects strategy to performance through knowledge.

The doughnut model should not be seen as a chronological sequence of steps.

The development of communities of practice is a bottom-up process as well as a top-down process. 

Etienne Wenger, Knowledge management as a doughnut: Shaping your knowledge strategy through communities of practice.